| Bloc personal d'en Roger Silva i Vilalta - Dreadful |
20091118
Ficció Nuclear 2
Ficció Nuclear 2
Després de les entrades Amenaça Nuclear i Ficció Nuclear, continuo el menú radioactiu amb un tercer plat, Ficció Nuclear 2, aquest cop sobre còmic post-apocaliptic.
Els meus dos autors de còmics preferits, també en d'altres temes però especialment en aquest, són Richard Corben i Paolo Eleuteri Serpieri. Aviso que la seva obra, sobretot la de Serpieri, conté violència i sexe explícit.
Vaig descobrir ambdós artistes al mateix lloc i al mateix temps: a la llavors força coneguda revista de còmics 1984/Zona 84 i als vuitanta, gràcies a la desapareguda editorial catalana Tutain Editor del mític Josep Toutain.
Mutant World de Richard Corben (imatge de Tutain Editor)
Les primeres històries post-apocaliptiques que vaig llegir d'en Corben són Heirs of Earth, Kittens for Christian i Inna Pit (històries curtes de l'etapa Underground) i Mutant World i Son of Mutant World (1 i 2, novel·la gràfica).
Mutant World (1 i 2) ens presenta un món completament devastat per La Gran Explosió, on humans i mutants es barallen i maten per menjar. Personatges principals: Dimento i Julie i Dimentia i Hurshul a la segona part.
Nota: Les altres històries post-apocaliptiques d'en Corben són An Angel Shy of Hell, Vic and Blood, The Inducement i The Punisher: The End.
Morbus Gravis de Paolo Eleuteri Serpieri (imatge de Tutain Editor)
Les primers històries post-apocaliptiques que vaig llegir d'en Serpieri van ser Morvus Gravis i Drunna, primera i segona parts de la saga de Drunna, espectacular dona que a causa de la seva bellesa gaudeix i pateix el món on viu.
Morvus Gravis ens presenta un món completament degradat, on una dona sobreviu enmig de la misèria i la corrupció d'humans i monstres mutants. Personatges principals: Druuna, Schastar i Lewis.
Nota: La saga de Druuna consta de vuit volums: Morvus Gravis, Druuna, Creatura, Carnívora, Mandràgora, Afrodisia, El planeta oblidat i Clon.
AKIRA de Katsuhiro Otomo (imatge de Dragon Glénat
El meu autor de manga preferit, també en d'altres temes però especialment en aquest, és Katsuhiro Otomo i la primera història post-apocaliptica que vaig llegir va ser AKIRA, la gran saga que esdevindria pel·lícula.
AKIRA ens presenta Neo-Tòquio, una ciutat que reemplaça la vella Tòquio, destruïda per l'explosió que va ocasionar la III Guerra Mundial. Personatges principals: Kaneda, Tetsuo, Kei, Colonel Shikishima, Espers i Akira.
アキラ (AKIRA), 1988
Bé, per finalitzar aquesta entrada, un vídeo d'AKIRA, pel·lícula d'animació que (com els còmics esmentats) recomano extremadament a tots els que us agradi el tema, l'animació i el còmic en general. Exel·lent música.
Després de llegir aquesta entrada i veure les imatges i el vídeo, ja em direu si no sentiu curiositat per...
Sembla que enguany ha desaparegut la Battle Of The Year Iberica, el campionat de breakdance de la Península Ibèrica, que els darrers anys es celebrava a Barcelona.
El primer any a Barcelona es va celebrar al Poliesportiu de Montigalà (Badalona), el segon al Teatre Grec (dins d'El Grec) i el tercer al CCCB (dins de l'Hipnotik Festival).
Els Electro Breakers vam assistir a totes i esperem poder assistir a moltes més en el futur, ja que els guanyadors de les BOTY Iberica van a la final de la BOTY Internacional.
És una llàstima que l'any del 25è Aniversari del Hip Hop i l'any del 20è Aniversari de la BOTY Internacional, hagi estat l'any de la desaparició de la nostra BOTY Iberica.
Esperem que no sigui una decisió definitiva i que Hipnotik Faktory torni a organitzar un dels esdeveniments de hip hop més importants de la ciutat, la península i Europa.
Dilluns passat Yahoo! va tancar GeoCities. Segurament molta gent es quedarà igual o fins i tot es preguntarà què dimonis era però pels internautes veterans amb presència a Internet des dels noranta hi ha un abans i un després.
GeoCities era un servei on crear i hostatjar webs personals. Amb els anys es van començar a posar de moda els blocs i les webs personals van passar de moda. GeoCities va ser el que avui és Blogger.
GeoCities va donar un servei gratuït prou bo en un moment on es començava a popularitzar Internet, on poca gent comprava per Internet, on els serveis eren molt cars i on molt poca gent tenia dominis i hostatges.
GeoCities va ser comprat per Yahoo! en el millor moment d'ambdues companyies. Poc temps després es popularitzarien els blocs i un cercador, Yahoo! perdria la supremacia i GeoCities entraria en decadència.
Personalment, m'ho esperava perquè el servei no havia evolucionat gaire i es veia venir però m'ha sobtat el quan perquè no n'he rebut cap avís, sent-ne usuari i tenint-hi desades dues webs personals antigues.
Dreadful® d_webs i Dreadful® Vilanet
Dreadful® d_webs va néixer l'any 2000 com a web independent per a resoldre la falta d'espai que tenia a l'apartat d_webs de la web que avui s'anomena Dreadful® RogeRweb.cat des del 1998.
Dreadful® d_webs era la web de les festes d_webs, un lloc on trobar les fotos de les festes que fèiem "pocs dies" després de celebrar-les, en una època sense càmeres digitals (revelar, escanejar i publicar, tot manualment).
Dreadful® Vilanet va néixer l'any 1998 com a web oficial del #Vilanet (canal d'IRC, semblant al que avui és una sala de xat), un lloc on publicar notícies i dates de trobades (el que avui és un bloc), arxius i fotos...
Dreadful® Vilanet era la web dels amics del #Vilanet, canal que va néixer arran del fòrum Amistats de Vilaweb. Per tenir una imatge semblant a la del diari electrònic vaig demanar permís a Vicent Partal, que va acceptar.
Tant Dreadful® d_webs com Dreadful® Vilanet ja feia molts anys que no tenien cap activitat, tret de les obligades actualitzacions per no perdre els comptes, però eren un testimoni del passat que ja ha desaparegut.
Sovint no som conscients que els serveis tan populars que avui fem servir i on hi invertim tantes hores lliures, demà poden desaparèixer. Ho va fer Textamerica el 2007, GeoCities el 2009... Quin serà el següent?
La setmana passada Hipnotik Faktory em va comunicar que Enderrock, Propaganda pel fet i Hipnotik presentaven al CCCB el projecte HIP-HOP.CAT per difondre el rap en català, amb un especial de la revista amb un disc recopilatori, un concurs de rap pels instituts dels Països Catalans i una web com a punt de trobada.
Del concurs i la web haurem d'esperar una mica per veure com funciona però de la revista i el disc ja en puc parlar. La revista + disc recopilatori costa 4,95€. Sobre hip hop la revista inclou l'editorial, un apartat titulat Rap en català (amb entrevistes a onze dels setze artistes del disc i un resum de les cançons del mateix) i les bases del concurs.
El disc recopilatori inclou setze cançons de setze artistes diferents. Els artistes no entrevistats a la revista (no se perquè) són: El gordo del puru, Jezie, Nitropic, Ender i Dague. He escoltat tot el disc i he de dir que en general m'ha agradat molt. Malgrat tinc predilecció pel rap dels EUA, he de reconèixer que algunes cançons molen molt.
25 anys després de l'arribada del hip hop a les nostres terres, sembla que el rap en català comença a quallar. Si bé alguns dels artistes més importants i pioners del rap en castellà són catalans, no ha estat fins els darrers anys (amb excepcions) que ha aparegut rap en català, en una situació similar a la del rap en castellà dels noranta.
Rap en català a Enderrock
Enderrock és la revista musical dels Països Catalans. Encara recordo quan la llegia, amb un format molt més reduït i econòmic, mentre esperava que arribés la colla, a un bar musical que fa anys freqüentava els caps de setmana. S'ha d'agrair l'esforç fet per donar un petit impuls al rap en català que tot just comença créixer.
Propaganda pel fet és una discogràfica que funciona com una plataforma catalitzadora de projectes musicals. Treballen, entre d'altres, amb artistes com At Versaris o El Nota. Els seus discs els podeu comprar a les botigues o escoltar gratuïtament a l'ordinador amb l'Spotify. S'ha d'agrair la seva participació, el disc i la feina que fan.
Hipnotik és un festival de hip hop. El punt més criticable sempre ha estat l'absència pràcticament total del català en l'organització, promoció i informació electrònica i impresa, fins al punt de castellanitzar-ne noms catalans. Sempre els-ho he criticat constructivament i em complau molt felicitar-los per participar en aquest projecte.
Si bé fa pocs dies deia que no acostumo a llegir premsa musical, darrerament 10nidó. Després de llegir i publicar una entrada sobre el primer número de Hip Hop Nation pels 25 anys de hip hop i llegir el segon número pel reportatge sobre l'Hipnotik Festival, crec que valia la pena llegir i publicar una entrada sobre aquest Enderrock.
Avui 15 d'octubre és el Dia d'Acció del Bloc, la cita anual en la que un munt de blocs s'adhereixen a una mateixa campanya per tractar un mateix tema global.
Aquest és el tercer any que hi participo. L'any passat el tema era la pobresa, l'anterior era el medi ambient i enguany és el canvi climàtic.
Com que no puc dir res que no se sàpiga i del que es tracta és de parlar sobre el tema, intentaré enfocar-ho d'una manera diferent, basant-me en com l'impacte d'unes pel·lícules han acabat conscienciant al món.
Crec que hi ha un abans i un després d'una pel·lícula que es va estrenar al 2004 quan, amb la dreta governant prepotentment a mig món, encara es posava en dubte el canvi climàtic i que els humans l'acceleréssim.
La pel·lícula El dia de demà (The Day After Tomorrow, 2004) d'en Roland Emmerich, critica la inconsciència dels polítics davant les evidències científiques, portant les conseqüències als extrems en un període de temps rècord.
Inspirada en fets i situacions meteorològiques de la novel·la La propera supertormenta global (The Coming Global Superstorm, 1999) d'Art Bell and Whitley Strieber, la pel·lícula va estar assessorada per científics.
En el seu moment els polítics de dretes la van criticar molt i amb el temps els científics n'han moderat les possibilitats que els fets puguin succeir però això no resta la importància que va tenir l'impacte en els espectadors.
Una altra pel·lícula, en aquest cas documental, que va impactar va ser Una veritat incòmoda (An Inconvenient Truth, 2006) d'en Davis Guggenheim i protagonitzada per n'Al Gore, el candidat a president atracat per en Bush Jr.
La idea del documental es va gestar durant la presentació d'una de les conferències sobre el canvi climàtic de la gira que en Gore estava realitzant per tot el món, el mateix dia de l'estrena de la pel·lícula El dia de demà.
Al Gore va treballar de valent per que la gent prengués consciència sobre el canvi climàtic, promocionant la pel·lícula i el llibre, fent conferències i mobilitzant la societat amb aliances i projectes sobre el clima.
No hi ha dubte que va impactar molt. El documental va guanyar dos Oscars el 2007, l'audiollibre un Grammy el 2009 i n'Al Gore i el Grup de l'ONU pel Canvi Climàtic van guanyar el Premi Nobel de la Pau el 2007.
Una altra pel·lícula, altre cop documental, que també va impactar va ser Home (Home, 2009) d'en Yann Arthus-Bertrand, estrenada simultàniament al cine, en DVD i Blu-ray, i gratis per la tele i YouTube a tot el món.
Per primer cop a la història tot el planeta pot veure un missatge en forma de documental que precisament afecta a tot el planeta, en múltiples idiomes (en català per TVC), diferents formats, qualitats, gratis i de pagament.
El documental, a banda de ser una altra excel·lent forma de despertar les consciències dels pocs escèptics que encara puguin quedar, és una meravellosa forma de veure el planeta amb imatges excepcionals de gran qualitat.
Aquest no serà el darrer documental, ni cap d'aquestes són les úniques pel·lícules en parlar i conscienciar sobre el tema però sí han estat pioneres en alguns aspectes i, sobretot, han tingut un impacte global superior.
Malgrat que aquestes pel·lícules, juntament amb l'increment de desastres climatològics succeïts els darrers anys, ens han conscienciat que el canvi climàtic és un fet, no ens hem d'adormir en desaccelerar el procés.
La realitat incòmoda ens ha de fer corregir els mals hàbits perquè la nostra llar arribi el millor possible als nostres descendents el dia de demà o el món i la nostra forma de viure tal i com ho coneixem avui desapareixerà.
Bé, aquesta ha estat la meva entrada sobre el canvi climàtic el Dia d'Acció del Bloc. Espero que hi torni a participar molta gent i que torni a ser tot un èxit arreu del món. Us animeu a participar-hi? : )
Durant el darrer Hipnotik Festival es va presentar el primer número de Hip Hop Life, la nova revista de hip hop en castellà, a un preu de només 2,50€ amb un suplement especial de posters de regal. A l'Hipnotik no la vaig veure però uns dies després me la vaig comprar per veure què tal és i fer-ne aquesta entrada.
Al obrir la revista ho vaig fer d'una manera escèptica però amb la ment oberta a noves propostes. Dic d'una manera escèptica perquè m'agraden molt pocs artistes de parla castellana, simplement perquè sempre m'han agradat més els de llengua anglesa, i perquè no acostumo a llegir premsa musical, en castellà i sovint per adolescents.
No és tracta d'una revista d'aquestes. Es tracten artistes castellanoparlants (alguns dels pioners) però també d'altres llengües i, més breument, toquen el ball i la pintura. Els quatre pilars representats. Una de les coses que es deixen veure és que l'equip de la revista és el mateix que el de la desapareguda Hip Hop Nation.
25 años de hip hop a Hip Hop Life
L'equip transpira per les pàgines, no només amb el seu treball escrit, gràfic o participatiu, sinó també en forma de sessió fotogràfica de models de roba! Ho trobo molt divertit i original. Els articles que més m'han agradat són: CPV, 25 años de hip hop, DJ Premiere, Mai, Pioneros del graffiti en España i Koa. Molt guai l'apartat Graff.
He de reconèixer que, en aquest cas, ha estat tota una sorpresa, no està gens malament i també és una bona font per descobrir, no només artistes o festivals, sinó també marques i botigues de roba hip hop. La recomano a la penya del rotllo, fans del rap en castellà o qui vulgui estar una mica al dia sobre el tema. Segur que repeteixo.
Divendres passat vaig assistir al concert d'f.b.Sarabia, nom artístic d'en Ferran Berron Sarabia, cantant, compositor i membre del grup Endorfina.
"Velada Dramacústica" va consistir en l'actuació acústica d'en Ferran en solitari, exceptuant una cançó acompanyat del guitarrista i compositor, Sergio Giunta Elsangre.
Malgrat no ser el meu estil musical, el concert va estar força bé. Les cançons van ser dramàtiques, amb canvis de ritme i volum tan impactants com les lletres.
El local Plug*Play és petit. Un escenari en un racó, una barra, tres sofàs (un en forma d'L) i un parell de fileres de cadires. La poca llum, donava el to de vetllada íntima.
A banda de les cançons composades pel pròpi Ferran, també va interpretar-ne dues en anglès, Creep dels Radiohead i Wave of Mutilation dels Pixies.
El millor, en Ferran. Ho va fer molt bé, va xerrar amb el públic abans, durant un petit descans a la meitat i després de l'actuació. Va omplir i va quedar gent de peu.
Ferran i Roger
En Ferran és amic meu. Era el germà del meu amic i company d'escola i break, l'Alex, amb qui vaig fundar el grup Electro Breakers, aviat farà 25 anys.
Enguany estem celebrant els 25 anys del hip hop a Europa i preparant les celebracions dels 25 anys del grup, fet pel qual he estat recordant i escrivint anècdotes.
Recordo al Ferran des que era petit, de l'escola on "estudiàvem" i de casa seva on sovint hi anava a escoltar música i fer mixtapes per les nostres coreografies.
Em va fer molta il·lusió tornar-lo a veure, a ell i a la seva mare, i poder xerrar una mica després de tants anys i en motiu d'un fet tan bonic com l'obra d'un artista.
Estic content de reprendre el contacte, "gràcies a" però "més enllà de" Facebook, i animo tothom que coneixia als Berron o que vulgui descobrir un nou artista, que l'escolti.
Va estar força bé i diferent, malgrat enguany el David, altre cop, no va poder venir perquè treballava de nit.
Electro Breakers RLZ!!! : D
Nota: Des del 2005 pel meu aniversari també celebrem el dels Electro Breakers, enguany el 24è Aniversari! No és que coincideixi la data però aprofitem l'avinentesa donat que pel meu aniversari ens vam retrobar. En realitat, al març farà 25 ANYS de la fundació i ho celebrarem!
El cap de setmana passat va ser l'Hipnotik Festival 2009 a Barcelona i, com no podia ser d'altra manera, hi vaig assistir representant als Electro Breakers.
Enguany hi han hagut molts canvis, com que s'ha dividit entre el CCCB i el Mercat de les Flors, que no s'ha inclòs la BOTY Iberica i que s'han inclòs nous estils de ball.
Suposo que la divisió es deu a les obres de la Plaça Joan Coromines, intentaré indagar què ha passat amb la BOTY i els nous estils són Popping i New Style Choreographic.
Assajos de breaking a l'Hipnotik Festival 2009
Quan l'speaker va començar a anunciar les novetats vaig quedar gratament sorprès, ja que sabia lo del NSC però no en tenia ni idea del Popping, la web no en deia res!
El que abans es coneixia com a break (old school) avui s'ha dividit i especialitzat en diferents estils, als que, a més d'evolucionar, se li han sumat de nous (new school).
Ara gairebé només es veu un breaking o b-boying molt evolucionat i acrobàtic però encara existeix un popping i un locking fascinants i enguany hem vist popping!
El matí va començar amb el Popping, de vuitens a la final, seguit del New Style Choreographic, igualment de vuitens a la final, tot d'una tirada. Tot els grups mixtos.
Després d'una micropausa, la tarda va començar amb el breaking, bboy 1vs1, bgirl 2vs2 i crew2crew, reservant les semifinals i finals pel final del dia. Els grups mixtos.
Entremig de les categories vam poder gaudir de les exhibicions de GOT SKILLS i DDOSNDOS COMPAÑIA BRODAS (grup de dos germans i dues germanes).
Lliurament de premis a l'Hipnotik Festival 2009
Va ser una marató, tant pels que participaven en diferents estils o en diferents categories d'un estil, com pels espectadors que no volíem perdre detall!
Entre matí i tarda només hi va haver un petit descans i els speakers i deejays eren diferents però jo no! Potser podria haver començat més d'hora... o jo ser més jove x'D
L'espai de graffitis era molt més reduït que d'altres anys i tapava tots els seients del Pati de les Dones... No vaig poder escoltar cap concert (ni a la Mai) pels horaris.
Més varietat d'estils, qualitat de ball i duresa de batalles, sobretot les de bboying, que a banda de les típiques enganxades, sembla ser que dissabte va haver-hi cacau...
La música no podia ser menys. Com sonava l'equip de música, que deejays i speaker van agraïr-lo a l'organització! I no cal dir que amb tants estils hem pogut gaudir de vells i nous temes d'electro, funk, rap...
Què més es pot demanar? Old school popping, new style, bboying... Va estar genial! El millor Hipnotik, malgrat l'absència dels meus amics companys de grup. GENIAL! : D
Electro Breakers
Sempre hi han coses que es poden millorar i Hipnotik Factory (ja no Sonarcam) te dos punts negatius: el català (com sempre) i la informació (també com sempre).
No hi ha manera que facin les promocions web/c-e i papereria també en català. Hi participen administracions públiques però fins i tot castellanitzen noms de llocs...
Si bé aquest any no hi han hagut gaires retards (va acabar mitja hora després de l'hora indicada), hi ha una cosa que no fan mai, publicar les classificacions de tot.
No costaria pas tant publicar a la web els arbres de les classificacions, des de vuitens fins la final i així podríem saber com s'escriuen els noms dels participants.
L'any passat ni tan sols van publicar qui va guanyar! Sembla una bestiesa però a veure qui és el maco que posa els noms dels participants als vídeos! Ells no fan DVDs!
Nosaltres continuarem donant suport a aquest festival perquè valorem l'esforç d'organitzar-lo i perquè és el millor que hi ha però creiem en la crítica constructiva.
Avui ha estat la Diada Nacional de Catalunya. Com cada any, s'han celebrat les ofrenes florals al Fossar de les Moreres i el Monument a Rafael de Casanova, així com l'acte institucional al Parc de la Ciutadella, el concert reivindicatiu a l'Arc de Triomf i la manifestació dels partits. El mateix de sempre, molt bonic.
Enguany no repetiré el d'anys anteriors. No faré una mena de crònica de la jornada, d'explicació del que representa La Diada, de repàs històric, ni de res de tot això. Enguany estic molt emprenyat, cansat dels de sempre i fart de dissimular i fer veure que no passa res. Ens estan prenent la camisa i ens la deixem prendre! Ja n'hi ha prou!
Com cada any, els mateixos factors externs de sempre intenten embrutar La Diada amb la mateixa merda de sempre i no ho aconseguiran però hem d'estar alerta! Per una banda s'ha instaurat una burla a la Diada dins els actes de la mateixa i per l'altra la llei treu la raó als demòcrates i la dona als antidemòcrates. No hi ha dret!
En primer lloc, els peperos s'han tornat a riure de tots nosaltres i dels nostres avantpassats portant altre cop flors al monument d'en Casanova. No em cansaré de dir-ho cada any. No s'hi ha d'anar per la foto sinó pel respecte als nostres defensors! Que hi vagi la gent anònimament i el president del Parlament representant als partits.
Una cosa és que tothom tingui el dret a manifestar el seu respecte als defensors i l'altra és que tots els polítics es vegin obligats a anar-hi per ser políticament correctes pels vots. Acordonen tota la zona pels polítics i la gent anònima s'ha d'esperar que fins i tot els partidaris dels reis borbònics i els dictadors espanyols es facin la foto!
Unionistes radicals espanyols demostrant que els sap greu haver intentat esborrar del mapa als separatistes radicals catalans, la seva llengua, la seva història i la seva cultura? Ni de conya! Ells només se'n foten de tot plegat, de la mateixa manera que els nostres antecessors se'n fotien quan ells els obligaven a honorar als seus caiguts!
En segon lloc, sembla ser que un fiscal (presumptament falangista) ha aconseguit que un jutge (presumptament de dubtosa imparcialitat) permeti que Falange Española (l'equivalent espanyol dels nazis alemanys) celebri una manifestació anticatalanista el mateix dia que es celebra la Consulta per la Independència de Catalunya...
Per si això no fos prou, el Ple de l'ajuntament d'Arenys de Munt del dia 4 de juny va aprovar donar suport a aquesta iniciativa però, gràcies a Ciudadanos i Populares, un altre jutge ho ha impedit. El referèndum es celebrarà igualment, però com a acte de la Comissió Organitzadora de la Consulta... i amb la Falange Española intimidant...
Altre cop, una cosa és que tothom tingui el dret a manifestar la seva reivindicació i l'altra és que s'enfronti la democràcia amb la interpretació legal. Qualsevol tros de carn amb ulls, se'n adona que és perillós que es celebri un acte separatista (previ) el mateix dia que un acte unionista (posterior). Això és fomentar la violència!
Es pot dir més alt però no més clar: Espanya sempre ha premiat però MAI condemnat als que sempre ens han intentat eliminar de la història... Ni a reis, ni a dictadors, ni a militars, ni a polítics, ni a eclesiàstics... MAI condemnarà ningú! Tots continuaran amb tots els honors, privilegis i premis que sempre els ha concedit.
Espanya es burla de nosaltres (comprometent-se en eleccions des de l'oposició i incomplint en legislatura des del govern), ens traeix (pactant un estatut extraparlamentari amb un grup extragovernamental), ens sagna (cada any els catalans paguem un pla Obama a Espanya) i deliberadament toleren l'anticatalanisme...
No ho puc entendre. El matrimoni forçat entre Catalunya i Espanya és una relació de donar sense esperar a rebre, on Catalunya sempre ho dona tot i Espanya, en el millor dels casos, ens torna les engrunes. Em vol dir algú perquè no ens volem separar? Perquè de poder podem però sembla que encara no som prou els que ho volem...
Potser tenim el que ens mereixem. De què ens queixem si no hi fem res? Tenim la raó, el dret i la possibilitat. Ara és el moment idoni. A què redimonis estem esperant? A que Espanya ens hagi espremut tant que no ens valguem per nosaltres mateixos? A que es tanqui l'accés de nous Estats a la Unió Europea? Gairebé 300 anys d'espera!
Ho van intentar en Macià i en Companys però aquells eren temps de revoltes de classes, en una Europa dividida i ara tots som iguals davant la llei, en una Europa unida. Unim-nos com a la manifestació del milió i votem una majoria independentista que formi un Parlament que aprovi la independència unilateralment! Si volem podem!
Que Espanya no ens reconeix com no reconeix Kosovo? Que no ens reconegui! Desempalleguem-nos de la mentalitat del petit botiguer que només pensa en no perdre la clientela per dolenta que sigui i enfoquem la venda cap a d'altres clients, iguals o millors! No es tracta de tancar les portes a ningú, sinó d'obrir-les a tothom!
Ara que ja he calmat una mica la meva enrabiada temporal escrivint aquestes quatre línies... d'acord, m'he enrotllat com una persiana però feia molt que em callava (i encara callo) força coses... espero que algú dels que se que compartiu tot o part del que dic, reflexioneu i feu un esforç d'optimisme per les properes eleccions nacionals.
Visca Catalunya Lliure!!!
Nota: Per qui pugui i vulgui anar a Arenys de Munt, diumenge 13 la Comissió Organitzadora de la Consulta ha organitzat una sèrie d'actes paral·lels al referèndum que podeu trobar llegint aquest cartell i Esquerra ha organitzat uns altres per a militants i simpatitzants que podeu trobar llegint aquest targetó.
Actualització - Resultat Referèndum: SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA! Quaranta municipis més planegen fer-lo. Visca Arenys de Munt i visca Catalunya! : D
Dissabte passat va ser la festa Break a la Plaça Universitat i, com a membre fundador dels Electro Breakers, no hi podia faltar de cap manera. Va per tu Alex BS!
Aquesta festa es va celebrar pels 25 Anys de Break a la Plaça Universitat, dins dels actes de celebració dels 25 Anys de Hip Hop organitzats per l'Hipnotik Festival.
Segons l'speaker, "diu la llegenda que..." a Universitat va ser el primer lloc de Barcelona, Catalunya i la resta de la Península Ibèrica on es va ballar break al carrer.
Break a Universitat 25 anys després!
Va estar genial, malgrat no tenir res a veure amb el que es feia fa vinti-cinc anys, ja que ballàvem al metro, amb un lloro i a l'aguait de segurates, quinquis i yonkies...
Un cotxe de l'organització, un generador, una taula per l'equip, un parell d'altaveus a banda i banda, un parquet, en Kapi, els breakers i el públic. Que comenci la festa!
La festa es va convertir en punt de trobada de colles, no només les actuals sinó les que ballàvem un quart de segle abans. Moltes cares conegudes i manca de memòria.
En Kapi va punxar temes de totes les generacions i la pista estava oberta a tothom que vulgues ballar, fet que va propiciar piques entre nova i vella escola... Brutal!
A les acrobàcies actuals es van sumar els pops i els locks a ritme dels clàssics de l'electro, el funk i el rap, que es troba a faltar força a les competicions dels festivals.
Amics enyorats que ja no hi son, amics que no van poder venir, amics retrobats... alguns amb dones i/o fills, uns més cascats que d'altres però tots del rotllo break.
Old School de la ma d'en Flex
Cap al final la penya d'en Kapi es va animar: un amic li va fer d'speaker, un altre d'emcee i al darrera cançó el propi Kapi es va arrencar unes passes a la pista... què gran!
La cirereta del pastís hauria estat prendre el vestíbul del metro com en els vells temps i continuar la festa fins a la matinada però l'organització estaria avisada...
Què més es pot demanar a un esdeveniment gratuït? Va estar genial! M'ho vaig passar de conya, malgrat l'absència dels meus amics companys de grup. GENIAL! : D
Enguany fa vint-i-cinc anys que es van estrenar Breakdance, Beat Street i Electric Boogaloo, les pel·lícules que van posar de moda i donar a conèixer la cultura hip hop arreu del món. Aprofitant l'any clau (el 1984) i l'avinentesa (els 25 anys), s'estan organitzant actes commemoratius per commemorar el desembarcament del hip hop al nostre país.
Jo tampoc podia deixar passar la data sense fer-ne cap esment, ja que també fa vint-i-cinc anys que vaig descobrir el hip hop i darrerament he estat escrivint sobre el tema de cara al 25è Aniversari del nostre grup, els Electro Breakers. Aquell curs 84-85 va ser el del break, el descobriment del breakdance, el rap i el graffiti, els fonaments del hip hop.
Recordo haver vist les tres pel·lícules al cinema, varies vegades, diferents dies i el mateix dia en sessió continua doble. La sessió continua volia dir que quan acabava la pel·lícula tornava a començar i la podies tornar a veure (si arribaves tard podies esperar a veure el principi). La sessió doble constava d'una pel·lícula d'estrena i una de re-estrena, molt popular als cines de barri.
Cartells de originals de Breakdance, Beat Street i Electric Boogaloo
Indubtablement, les pel·lícules van obrir el camí a la cultura hip hop però els xiquets d'aquella època som els que vam fer que arrelés i es quedés un cop passada la moda. Nosaltres som els que omplíem els cines de barri i vèiem les pel·lícules una vegada rere l'altra, d'estrena i re-estrena, i amb la mateixa entrada en sessions continues dobles!
Després del cinema sortíem al carrer, pintàvem, escoltàvem música i ballàvem i, quan treien la pel·lícula, passàvem els dies, esperant que en tornessin a posar una altra... Fins i tot ballàvem a la porta del cine quan estava tancat! Fins que al final no en va arribar cap més i la moda va passar... però el hip hop es va quedar i vint-i-cinc anys després ho celebrem!
Segurament algun crític de cine pensarà que la qualitat d'aquestes pel·lícules no era per il·lustrar-nos sinó per traumatitzar-nos però, afortunadament, l'opinió dels crítics te poc a veure amb els fenòmens de culte espontani per part del públic. El pas del temps ens permet veure les carències però ens segueixen emocionant. I com ha passat el temps pels actors?
Michael 'Boogalo Shrimp' Chambers
Michael 'Boogalo Shrimp' Chambers, Turbina (Turbo) a les pel·lícules Breakdance (Breakin') i Electric Boogaloo (Breakin' 2: Electric Boogaloo), llavors i ara.
Adolfo 'Shabba Doo' Quiñones
Adolfo 'Shabba Doo' Quiñones, Ozono (Ozone) a les pel·lícules Breakdance (Breakin') i Electric Boogaloo (Breakin' 2: Electric Boogaloo), llavors i ara.
Lucinda Dickey
Lucinda Dickey, Kelly (Kelly / Special K) a les pel·lícules Breakdance (Breakin') i Electric Boogaloo (Breakin' 2: Electric Boogaloo), llavors i ara.
Rae Dawn Chong
I per finalitzar, perquè seria massa costós i quasi impossible cercar tots els actors, Rae Dawn Chong, Tracy Carlson a la pel·lícula Beat Street, llavors i ara.
Aquest ha estat el meu petit homenatge a aquestes tres pel·lícules i a alguns dels seus actors principals en forma d'entrada de bloc. Espero que agradi als breakers de la vella escola i als fans que puguin passar per aquí. Ja amenaço que no serà el darrer homenatge breaker...
25 Anys de Hip Hop! : D
Nota: Aquestes tres pel·lícules no van originar el hip hop als EUA. De fet, no són ni les primeres, ni les darreres pel·lícules de hip hop que es van estrenar a l'època però es van estrenar en el punt més àlgid de popularitat d'aquesta cultura i van ser pioneres en fonamentar-ne el coneixement i l'expansió fora dels EUA.
El cap de setmana passat vaig començar les vacances d'estiu. Vaig passar uns dies al poble, desconnectat d'Internet i ordinadors, i vaig tornar a ciutat.
Enguany em torno a quedar sense viatge, pel que el meu radi d'acció es mantindrà entre Barcelona i les fronteres catalanes, que no és poc.
Moltes coses a fer i el temps passa volant, així que:
Després de l'entrada Amenaça Nuclear, algunes converses interessants i força comentaris escampats arreu (menys al bloc, és clar!), m'ha semblat interessant servir-vos un segon plat, aquest cop de Ficció Nuclear.
El meu interès per la ficció nuclear arrenca de la mateixa amenaça nuclear i es basa principalment en el cinema, el còmic i els videojocs. Així que, seguint aquest ordre, us enumeraré alguns dels meus tasts preferits.
The China Syndrome, 1979 (Trailer)
A El Síndrome de Xina (The China Syndrome, 1979) una periodista i el seu càmera fan un reportatge a una central nuclear quan, mentre miren la sala de control des d'una sala d'observació, es produeix una apagada d'emergència.
El títol és el d'una hipòtesi de la fusió d'un reactor nuclear a la qual els productes fosos del nucli travessen les barreres de sota i flueixen fora de l'edifici de contenció travessant l'escorça terrestre fins les antípodes.
Nota: El Síndrome de Xina es va estrenar dotze dies abans que es produís un accident real, fet que (sumat a la qualitat) va ajudar a que esdevingués un gran èxit.
WarGames, 1983 (Joshua Simulations)
A Jocs de guerra (WarGames,1983) un noi hackeja un sistema i posa en funcionament un joc de guerra. Sense adonar-se'n ha entrat a un superordinador militar i ha posat en marxa el sistema de defensa nuclear dels EUA.
El rerefons tracta la teoria de la Destrucció Mútua Assegurada, molt debatuda a l'època, segons la qual si un atac nuclear destruiria mig planeta, la resposta a un atac nuclear acabaria amb la destrucció del planeta.
Nota: Jocs de guerra te una seqüela WarGames: The Dead Code (2008) que es va fer per ser estrenada directament en DVD. A dia d'avui es pot trobar un pack d'oferta 2x1 amb les dues pel·lícules als punts de venda habituals.
The Day After, 1983 (Nuclear Attack)
A El dia després (The Day After, 1983) la consecució d'una sèrie de provocacions entre els dos blocs de la Guerra Freda desencadena en una Guerra Nuclear. A la pel·lícula en veiem les conseqüències focalitzades a Kansas.
El rerefons tracta els efectes de la guerra nuclear en famílies i individus, emfatitzant que el dia després d'un atac nuclear podria existir, contradient la idea popular que una guerra nuclear seria la fi del món instantània.
Nota: Aquesta pel·lícula em va marcar força de petit. Hi ha un abans i un després de l'estiu que vaig veure una exposició anti-nuclear, escoltar un sopar-tertúlia i veure aquesta pel·lícula. NUCLEARS NO, GRACIES!
When The Wind Blows, 1986 (Nuclear Attack)
A Quan el vent bufa (When The Wind Blows, 1986), una pel·lícula d'animació, veiem un atac nuclear al Regne Unit per part de la URSS i les conseqüències d'aquest des del punt de vista d'una família rural de Sussex.
El rerefons tracta sobre la inconsciència de la gravetat de la situació, la inutilitat del manual de defensa civil i el desconeixement dels efectes letals de la radiació. L'esperança (és el darrer que) s'acaba perdent.
Nota: Aquesta pel·lícula també em va marcar de petit. Malgrat ser una pel·lícula d'animació, que a priori podria semblar menys realista, compta amb unes tècniques d'stop-motion molt bones i una tendresa impactants.
Fail Safe, 2000 (Trailer)
A Sense retorn (Fail Safe, 2000) un error en el sistema de defensa dels EUA posa al món al límit d'una Guerra Nuclear. El sistema automatitzat enviarà per error a uns bombarders més enllà dels punts a prova de fallada.
El rerefons tracta, no només la teoria de la Destrucció Mútua Assegurada, sinó també com compensarien els EUA a la URSS -per aturar la Guerra Nuclear- en cas d'un atac nuclear per error sobre Moscou? Què sacrificarien?
Nota: Aquesta pel·lícula (en realitat és una obra que va ser televisada en directe i en blanc i negre) no és de l'època però està basada en la mateixa novel·la del mateix nom que una altra pel·lícula del mateix nom.
The Terminator, 1984 (Original Trailer)
A Terminator (The Terminator, 1984, 1984) un home i un robot són enviats des del futur fins al 1984 per cercar una dona, Sarah Connor. Mentre que el robot intentarà matar-la, l'home intentarà salvar-la. Ella és la clau del futur.
El rerefons tracta sobre un conflicte similar al de la revolució industrial, la màquina contra l'home. Si bé al segle XIX el que estava en joc eren els llocs de treball, al segle XX el que estava en joc era l'espècie humana.
Nota: He deixat aquesta pel·lícula pel final perquè és l'inici de la Saga Terminator, que a dia d'avui consta de sis pel·lícules (quatre estrenades) i una sèrie, amb múltiples escenes d'atacs i detonacions nuclears.
Terminator 2: Judgement Day, 1991 (Trailer)
A Terminator 2: El dia del judici final (Terminator 2: Judgement Day, 1991) dos robots són enviats des del futur per cercar un noi, John Connor. Mentre un és enviat per salvar-lo, l'altre és enviat per matar-lo. No hi ha destí.
El rerefons tracta el mateix conflicte màquina contra home de la primera part, augmentant-ne l'amenaça nuclear fins al punt que la mare del noi, Sarah Connor, s'obsessiona amb els malsons sobre el Dia del Judici Final.
Nota: Aquesta pel·lícula va ser una de les primeres on els efectes digitals enganyaven l'ull humà i impactaven l'espectador, que fins aleshores estava acostumat (i engrescat) a detectar les parts reals de les digitals.
Terminator 3: Rise of the Machines, 2003 (Trailer)
A Terminator 3: La rebel·lió de les màquines (Terminator 3: Rise of the Machines, 2003) dos robots tornen a ser enviats des del futur per cercar John Connor i el seu futur entorn. Un és enviat per salvar-los i l'altre per matar-los.
El rerefons tracta el mateix conflicte màquina contra home de les anteriors parts, augmentant-ne l'amenaça nuclear fins al punt que el noi, que viu obsessionat amb el Dia del Judici Final, quan arriba el moment no el veu.
Nota: Aquesta pel·lícula és la primera que ens mostra l'esperada rebel·lió de les màquines i el Dia del Judici Final des d'un punt de vista present, no flash-backs del futur o malsons premonitoris.
Terminator: The Sarah Connor Chronicles, 2008 (Season 1 Trailer)
El rerefons tracta el mateix conflicte màquina contra home de les anteriors parts però aquest cop l'obsessió es centra en canviar el futur abans del final del compte enrere, no només del Judici Final sinó de Sarah Connor.
Nota: Aquesta sèrie continua els fets de Terminator 2 però també conté i amplia dades revelades a les altres dues parts. També apareixen noves trames i gadgets mai vistos abans al cinema.
Terminator Salvation, 2009 (Trailer)
A Terminator Salvació (Terminator Salvation, 2009) una cadena d'esdeveniments portaran a un ex-convicte, agressiu i individualista a ajudar a John Connor i la resistència, fet inconscientment transcendental.
El rerefons tracta el mateix conflicte màquina contra home de les anteriors parts però aquest cop l'obsessió es centra en fins a quin punt poden els humans ser màquines i les màquines ser humanes? En quines es pot confiar?
Nota: Aquesta pel·lícula és la primera que ens mostra La Terra post-apocaliptica en present. L'argument i els impactants efectes visuals i sonors són el millor punt de partida que podria tenir aquesta nova trilogia.
Jericho, 2006 (Season 1 Trailer)
A Jericó (Jericho, 2006-2008) les vint-i-tres ciutats més importants dels EUA pateixen atacs nuclears. A la sèrie en veiem les conseqüències focalitzades al poble fictici de Jerichó i rodalies (Kansas), on l'impacte no és directe.
El rerefons tracta de com en les situacions més adverses afloreix el millor i el pitjor de les persones: la solidaritat i l'egoisme, la mort i la vida, la pau i la guerra, la tristesa i l'alegria, la democràcia i la dictadura...
Nota: Aquesta sèrie consta de dues temporades gràcies als fans que van organitzar una campanya per a la continuació de la primera temporada. Està prevista una pel·lícula i un còmic. L'amenaça nuclear és ben viva!
Després de llegir aquesta entrada i veure els vídeos, ja em direu si no sentiu curiositat per...
El passat divendres 10 de juliol vaig anar a la inauguració de l'Exposició de Julia Silva a la Sala d'Exposicions Infant Pere de L'Hospitalet de l'Infant, Tarragona.
L'Exposició és una retrospectiva multi-disciplinar de l'obra de l'artista Julia Silva, dividida en tres seccions, una per disciplina, sent aquestes pintura, ceràmica i fotografia.
Pintura
L'obra pictòrica exposada és un recorregut pels diferents estils formatius de l'autora, les diferents etapes de la seva evolució fins al darrer estat, punt actual on es troba.
Ceràmica
L'obra ceràmica exposada és una mostra del treball que l'autora va realitzar durant un període de temps, fins arribar al punt on l'autora va canviar de disciplina.
Fotografia
L'obra fotogràfica exposada és un recorregut per alguns dels seus treballs més destacats, molts d'ells premiats, en els estils paisatgístic i macro-fotografia de fauna i flora.
Julia Silva
Julia Silva comença a desenvolupar les seves aptituds artístiques coincidint amb el seu trasllat a Tarragona, formant-se, creant i exposant activament des d'aleshores.
Julia Silva darrerament s'ha centrat en la fotografia i en pocs anys ha exposat a totes les sales de les localitats on treballa més freqüentment i ha obtingut diversos premis.
Exposició Julia Silva
Julia Silva és a més la meva cosina, a la que dedico aquesta entrada per engrescar-la i animar tothom que ho desitgi i pugui acostar-se a visitar la seva exposició.
Solstici d'Estiu i Revetlla de Sant Joan. Causa i efecte. Quan arriba l'estiu, s'ha de celebrar! Ho feien els nostres avantpassats ibers i ho faran els nostres descendents.
Sopar, Cava, Coca de Sant Joan, Cava, Coca de Llardons, Cava, Petards, Cava, Coets, Cava, Fogueres, Cava, Festa!
Enguany he fet bondat, m'he limitat a una mica de Coca de Sant Joan, ensumar el perfum de la pólvora i desitjar que les fogueres s'emportin els mals rotllos.
Normalment no en faig cap entrada al respecte, ni sobre novetats, ni productes, ni rumors i aquesta tampoc en serà una excepció. Ja en tenim molts (masses?) blocs que ho fan i alguns companys ho fan notablement bé pel que em centraré amb el que personalment provo, com faig sempre, per si a algú li pot interessar la meva impressió.
De tot el que es va anunciar a la presentació jo només n'he provat la versió Final de Safari 4, que vaig instal·lar i provar tan aviat com vaig rebre l'actualització del sistema (ja que hi tenia instal·lada la Beta). Com ja vaig explicar algunes novetats de la Beta a aquesta entrada, ara només n'explicaré els canvis visuals entre la Beta i la Final.
Les pestanyes a Safari 4 Final (a dalt) i Beta (a baix)
El canvi que a primera vista destaca més i més trobo a faltar respecte a la versió Beta és el nou sistema de pestanyes, que malgrat que a alguns no els agradava per estar col·locades a la barra de títol (i que probablement no van provar gaire), permetia fer-ne un ús que ara ja no és possible. Una llàstima, tot era acostumar-s'hi.
El nou sistema de pestanyes permetia agafar qualsevol finestra per un senyal al marge dret superior i convertir-la en pestanya d'una altra finestra, estiguessin activades o no les pestanyes d'una, les dues o més finestres. Això era molt útil, per exemple, per treballar organitzant i passant webs de finestres a pestanyes, o a la inversa.
A la versió Final tenim el sistema clàssic de pestanyes, que malgrat ser el primer en permetre l'organització i conversió a finestres, no permet la conversió de finestres a pestanyes, si no les tenim activades a tothora. Personalment, no m'agrada tenir-les sempre activades i penso que podien haver deixat l'opció a preferències.
Safari 4 Carregant...
Un altre canvi, no tant destacat però força visible, és el de la part dreta de la casella d'adreces que, en carregar una pàgina, el símbol de refresc és substituït per un fons color Bali Hai amb la paraula "Carregant..." entre els símbols de càrrega i aturar, enlloc d'un símbol canviant. Aquest mateix color també apareix a la icona RSS.
Bé, fins al moment no he trobat més canvis visuals destacats però si en trobo algun més reeditaré aquesta entrada per afegir-lo. Si voleu compartir-ne algun més, deixeu un comentari. Per conèixer totes i cadascuna de les 150 novetats de la versió final de Safari 4, Apple ha publicat un apartat específic anomenat 150 Features.
Ara només em resta actualitzar-lo a Windows, on suposo que no hi hauran més canvis, com a molt millorat les imatges del Cover Flow, que a mi no m'apareixen correctament a la Beta. Jo continuo quedant-me amb el Safari. I tu, ja l'has provat? Si no és així, prova'l (Mac + Win) i digues què et sembla. Anima't! : )
Dissabte passat vaig anar al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que és un dels més importants d'Europa però que cada any te més ressò fora del continent. Tant és així que enguany, coincidint amb el saló, han llançat al mercat el nou còmic de Batman a Barcelona, el primer fora de Gotham i en català.
Cap al Saló del Còmic!
Jo sóc un antic assistent al saló, des petit que he vist com creixia passant d'El Born a Drassanes, a Estació de França i a La Fira però ara feia anys que no hi anava. El reclam del nou còmic de Batman a Barcelona i en català ha estat prou potent com perquè gent com jo, que ens havíem distanciat una mica del còmic hi tornéssim amb il·lusió.
En Batman i... no, no sóc en Robin x'D
Quina desil·lusió quan en arribar dissabte a primera hora de la tarda el còmic estrella s'havia esgotat! Les cues per signar eren tan llargues que ni vaig veure als autors... Però no hi ha mal que per be no vingui i a la parada de Montana Colors vaig trobar un llibre de graffiti que feia més de vint anys que cercava Subway Art, la vella escola!
Exposició d'il·lustracions originals d'en Jim Lee
M'agradaria destacar coses positives i negatives d'aquest saló. Com a negatiu, les parades grans arriben al tamany d'una botiga però les petites s'amunteguen als marges i la versió en català de la web falla. Com a positiu, les exposicions. N'hi han un munt, molt interessants i molt ben organitzades. També hi han força àrees de descans.
Batman: Barcelona. El cavaller i el drac (Vídeo de TV3)
Un cop feta pública la meva desil·lusió per quedar-me sense el còmic de Batman, en David (gràcies!) es va oferir a comprar-me'n un al quiosc de sota casa seva, on afortunadament encara en quedaven i ahir dimarts ja el tenia a les mans. Me'l vaig llegir la mateixa nit i avui no me'n he pogut estar de fer-ne aquesta entrada.
Edició catalana de Batman Barcelona
L'edició catalana comença amb una introducció de l'alcalde de Barcelona i acaba amb uns extres exclusius de Planeta DeAgostini (que no es publicaran enlloc més) on es desvetllen els secrets del procés de creació. La història es llegeix ràpid, els dibuixos estan ben fets amb localitzacions molt acurades i els colors ben trobats.
Edició nord-americana de Batman Barcelona
L'edició nord-americana de DC Comics no sortirà fins al juliol amb el nom de Batman in Barcelona: Dragon's Knight i no es publicarà en edició de luxe (costarà 3,99$, uns 2,80€ enlloc de 5,99€). Pel que he vist a la descripció i mostra, el diàleg serà menys real/identitari (almenys en Bruce i la Cristina parlen espanyol enlloc de català).
Passadís central del Saló del Còmic
La meva conclusió del saló és al·lucinar amb les paraules que en Mark Waid diu al seu bloc: "fa semblar petita la Comic-Con de San Diego". Si això fos veritat, només caldria millorar-ne la imatge, amb una web més professional, que no falli en cap llengua i un pavelló més renovat, amb parades petites menys amuntegades.
Exposició d'il·lustracions originals d'en Diego Olmos
La meva conclusió del còmic és que em sembla un còmic molt xulo i ben fet, a més d'una postal de Barcelona. Crec que no es pot demanar més a un còmic que s'inicia i clou en tan poques pàgines amb un protagonista fora del seu context. Potser és un petit pas per a l'Univers DC però és un gran pas pel còmic a Catalunya. FELICITATS!
Legión 501 Spanish Garrison al Saló del Còmic
Finalment, no podia acabar aquesta entrada sense anomenar la zona de videojocs, disfresses i, sobretot, la presència de l'Imperi al Saló del Còmic. No parlo dels pepers fent campanya, sinó de la Legión 501 Spanish Garrison (no se a què estem esperant els catalans a organitzar La Rebel·lió amb un Esquadró Roig!).
Nota: Si voleu comprar-vos el còmic en línia el trobareu a Planetacomic.net, web on treballa la meva amiga Meritxell i versió en línia de la botiga Cosmic.
Dimecres el Futbol Club Barcelona va guanyar la Champions, el tercer dels tres trofeus als quals el Barça aspirava enguany. Aquest cop m'he endarrerit a fer l'entrada perquè després de l'èxtasi blaugrana he cregut convenient pair una mica el triplet històric i esperar al final de la Lliga. El noi de Santpedor i els seus jugadors ens han tornat la il·lusió, l'orgull en guanyar i humiliar l'etern rival en camp propi i la joia en guanyar-nos aquest tercer títol, que ens converteixen en Tricampions! I, com vaig pronosticar, ho han guanyat en l'ordre de la cançó del Crackòvia: Copa, Lliga i Champions! Al lloro! Ara és de justícia recordar que tot això no hauria estat possible sense en Joan Laporta (que molts volien fer fora l'any passat), qui va apostar per en Pep Guardiola (que molts veien com a massa jove i inexpert), després d'haver apostat per en Frank Rijkaard (que ens va portar la segona Champions, dues Lligues i dues Supercopes). Gràcies a TOTS!
Què dir que no s'hagi dit ja? Jo insistiré amb la meva visió que ja tenim tres Champions, les mateixes que el nostre etern rival en l'actual format del campionat (des de 1992), o en l'actual sistema democràtic (des del 1982), o diria més, sense un dictador (fins al 1975) que els doni cada any accés directe a Europa, traient-se del damunt qualsevol equip de la Lliga que li fes nosa mitjançant la imposició de directives franquistes a tots els clubs (inclòs el nostre) i àrbitres afins al règim feixista (i contraris al nostre club). L'equip merengue rebia tot el suport que calgués de l'estat, com a símbol i imatge a Europa de l'esport nacional, entenent per nacional una grande y libre i ho segueix sent del mateix unionisme radical espanyol. El Barça, en canvi, era i és símbol de tot el contrari, perquè és un club que representa esportivament a una ciutat però també és el símbol i imatge al món d'un tarannà, una cultura i una nació que sempre ha lluitat per la llibertat. Per això i molt més, som més que un club.
Besant l'escut després del partit
S'han acabat els nervis! Hem guanyat la final de Roma! TRICAMPIONS!!! FELICITATS!!! FORÇA BARÇA!!! : DDD
Avui fa un any que em vaig apuntar a Twitter i vaig fer la meva primera piulada. Segons com es miri no és gaire temps però segons com n'és molt. Ja m'entendreu.
Amb aquesta entrada hauré piulat 1150 vegades, actualitzacions d'estat de Twitter i Facebook, entrades noves als blocs, ànims pel Barça, comentaris i respostes...
Sense comptar les errades d'actualitzacions per sms no publicades, les errades de sincronització amb Facebook i les proves de serveis associats posteriorment esborrades...
A mi mai m'ha agradat provar totes les coses noves que surten. N'hi han que no paren d'instal·lar, subscriure's i provar-ho tot. Jo no en sóc un d'ells.
A mi m'agrada deixar passar un temps, esbrinar perquè serveix, si funciona bé i si val la pena. Només llavors provo les coses, tant si estan de moda com si no.
Quan la gent començava a piular, sincerament, vaig pensar que els microblocs eren una altra nova bestiesa, com a molt un afegit a la web o bloc.
Alguns companys macaires al Twitter
No em va entrar el cuquet fins que alguns companys macaires, armats amb els seus iPhones, no paraven de piular i comparar els microblocs amb les xarxes socials.
No podia ser un altre que en Tomàs qui em va convèncer i fer decidir a provar-ho. No és que ara pensi com ell, potser perquè no tinc iPhone, però li he trobat utilitat.
I des d'ahir, com a regal d'aquest primer aniversari, també em servirà per publicar fàcilment fotos per mms i web, cosa que trobava a faltar des del tancament de TA.
Ahir vaig provar Twitpic i he de dir que m'ha sorprès molt positivament, tant la publicació per mms i web, com la sincronització amb Twitter (i aquest amb Facebook).
Hi han un munt de serveis i eines associades a Twitter i el propi servei de microblocs també te un cercador intern i algunes opcions més o menys útils segons cadascú.
Mentre no tingui iPhone (esperem a veure el 3.0), de moment, seguiré pensant el mateix sobre les comparacions entre microblocs i xarxes socials.
Recordo quan em vaig apuntar a Twitter perquè va ser el mateix dia de la meva primera piulada i la tinc marcada com a favorita. Si no ho recordeu, ho podeu saber aquí.
Dijous a mitjanit va ser el tret de sortida de les eleccions europees, la nit que tots els partits inicien la campanya electoral amb la tradicional penjada de cartell.
Les europees són les que tenen menys participació i després del desgast polític que ha patit la societat catalana els darrers anys, ja veurem com acabaran...
Amb tantes il·lusions, eleccions, traïcions, promeses, protestes i decepcions, es fa difícil animar la gent a votar però no fer-ho és donar via lliure als (ir)responsables.
Si no votem, no ens estranyem si partits unionistes radicals guanyen protagonisme o si temes que ens afecten directament són rebutjats al Parlament Europeu.
Suport a Esquerra
Els que em coneixeu sabeu que dono suport a Esquerra. No és perquè sigui militant, només sóc simpatitzant, sinó perquè és l'únic partit català, republicà i d'esquerres.
Per a mi el partit està per sobre dels dirigents, dels que prefereixen el desgast que l'alternativa, de les pugnes pel poder, dels que abandonen enlloc de redreçar...
No m'agraden els descuits a l'esquerra independentista (corrents interns), ni les clucades d'ull al centre sobiranista (convergents). Volem vots però no així.
No hauríem de mirar cap als convergents sinó cap al milió d'independentistes de la manifestació pel dret de decidir. Aquests ens donarien la majoria independentista.
Oriol Junqueras
Enguany Esquerra ha presentat n'Oriol Junqueras com a candidat a les eleccions europees. Una bona persona, professor, historiador, independentista i independent.
Amb aquestes qualitats no enganyarà per guanyar, sap què opina el jovent, coneix els nostres drets històrics, te un objectiu molt clar i no està casat amb cap partit.
Tots els que el coneixen personalment en destaquen aquestes qualitats, més enllà del personatge dels mitjans de comunicació o dels pocs cops que l'he vist en persona.
A mi ja m'agradava però després de l'acte Idees clares a Europa em va convèncer del tot. Si has llegit fins aquí i t'he pogut convèncer una mica em dono per content.
Ahir el Futbol Club Barcelona va guanyar la Lliga, el segon dels tres trofeus als quals el Barça aspira enguany. Sense haver d'esperar a de jugar el partit d'avui ni esperar al final de la temporada, quan el Vila-real va guanyar al Real Madrid va deixar als merengues sense cap opció al títol. És la 19a Lliga que guanyem, després de dos anys de sequera per culpa de regalar-la als merengues. El noi de Santpedor i els seus jugadors ens han tornat la il·lusió, l'orgull en guanyar i humiliar l'etern rival en camp propi i la joia en guanyar-nos aquest segon títol, esperem que no els darrer, que ens converteixen en Bicampions! Avui juguem davant del Mallorca amb la tranquil·litat que dona el previ passadís al Campió. Ara toca no adormir-nos i lluitar per aconseguir el tercer títol de la temporada, la tercera copa d'Europa!
Mostrant l'escut amb orgull després del partit
Els nervis continuen fins a la final de Roma... FORÇA BARÇA!!! : DD
