Ahir va ser Sant Jordi, la diada nacional de la rosa i el llibre i, com quasi tots els anys, en faré una petita entrada, ja que sempre m'agrada desar un petit record.
Hi ha qui es pren aquest dia com una obligació, sent l'únic dia de l'any que compren i/o reben un llibre, amb el propòsit -o no- de llegir-lo -o acumular-lo-.
Hi ha qui s'ho pren com un dia de llegenda, amb escepticisme, més per a la canalla que per als adults, només com una cosa que està bé veure-la, sense viure-la.
Hi ha qui s'ho pren com un dia de consum cultural, un muntatge comercial per a que els catalans ens gastem els pocs diners que tenim, perquè tothom ho fa.
Hi ha qui s'ho pren com el dia dels enamorats a Catalunya, el dia per declarar-se, demostrar els sentiments o fins i tot ostentar de número de roses.
Encara hi ha qui s'ho pren com a el dia de l'any que més treballa, venent llibres, venent roses, promocionant la seva obra, signant llibres fins a no sentir-se els dits...
Per a mi Sant Jordi és un dia bonic, la segona diada nacional, el dia de la nostra història, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra tradició i els nostres estimats.
Aprofito que ja he fet abaixar La Mona amb un cafetó i un xopet de Whisky Pêche Yachting per escriure aquesta entrada abans d'anar a provar un videojoc a la darrera hora del darrer dia de les Vacances de Setmana Santa.
Fa una mica de ràbia no haver pogut viatjar a l'estranger, ni anar enlloc fora de ciutat, ni tan sols haver sortit gaire, però també és confortable no haver hagut de patir ni la pluja gairebé diària ni l'OT (Operació Tornada).
La veritat és que ja fa anys que no surto per aquestes dates. Lluny queden els anys de processons al poble o de farres a la costa. Darrerament desconnecto una mica, escric, llegeixo, escolto música i miro molt de cine.
M'he llegit tres llibres de fotografies de Nova York (a veure si acabo el darrer aquesta nit), he aprofitat per editar un d'Els meus mapes i he escoltat els dos discs de The Dirty Club (d'un dels grups del meu amic Rusky).
Enguany però, no m'he deixat emportar per l'esperit tradicional i no m'he mirat cap peli pèplum. La família tampoc s'ha deixat endur per l'esperit consumista i ens hem fet La Mona (com molta altra gent pel que he vist).
Serà la crisi la que ens torni a portar les celebracions al més pur estil tradicional? Que els diners (o la manca dels mateixos) aconsegueixin fer el que la religió no ha estat capaç de mantenir diu molt de la nostra civilització...
Sigui com sigui, el meu tiet ha fet una Mona per llepar-se els dits. Llàstima que la presentació no arribés a l'alçada del sabor però els impacients cosinets bessons també s'han encarregat que la mona no arribés intacta a la foto.
El Teló d'Acer va fer esclatar una altra guerra, més o menys discreta segons el moment, amb espionatge, assassinats encoberts, invasions finançades i dictadures recolzades: L'anomenada Guerra Freda.
I així, les dues curses van desencadenar l'amenaça nuclear, la por a una Guerra Nuclear i a les conseqüències d'aquesta: El destí dels possibles supervivents i les (de)generacions posteriors o La Fí del Món.
El temps i la informació contrastada, demostraria que res pot salvar la població d'una Guerra Nuclear, que l'armament existent podria rebentar el planeta vàries vegades i que si les bombes maten, la radiació remata.
Moviments socials, pacifistes i ecologistes van començar a conscienciar la població sobre l'amenaça nuclear real, no només de l'armament, també de les centrals nuclears, els reactors nuclears i els residus radioactius.
Accidents i avaries de reactors nuclears de centrals, refineries, vaixells, submarins i, sobretot, el Desastre de Txernòbil, van passar el relleu de l'amenaça nuclear de la possible guerra al possible accident o avaria.
Finalment, amb la caiguda del Teló d'Acer, el final de la Guerra Freda, la desintegració de la Unió Soviètica i el desmantellament parcial de l'armament nuclear, l'amenaça nuclear es va reduir a un "petit percentatge".
Amb la desaparició de la confrontació, van desaparèixer les curses d'armament nuclear i espacial i ara els dos bàndols col·laboraven tant en el desarmament nuclear, com en la investigació espacial.
Ara s'hauria de tranquil·litzar la població civil amb controls de seguretat, procediments d'emergència, plans d'evacuació, "eliminació" de residus radioactius i mesuraments de control de radiació...
El petit percentatge d'amenaça nuclear es va diluir fins a tal punt que la població civil es va anar despreocupant, prenent-se-la com a un petit risc controlat que hem de córrer per gaudir d'una energia "necessària".
Però la despreocupació ha arribat al punt de que molta gent desconeix les conseqüències de Txernòbil i de l'abandonament incontrolat d'antigues instal·lacions i maquinària amb reactors nuclears.
Txernòbil tenia sis reactors: El 4 del desastre (1986), els 5 i 6 la finalització dels quals es va aturar (1989), el 2 desconnectat després d'un incendi (1992), l'1 decomissat (1996) i el 3 el darrer apagat (2000).
El reactor 4 continua emanant grans quantitats radiació dins d'un sarcòfag de contenció temporal (1986-2016), del que se'n han fet restauracions el 1998 i el 1999 i a sobre del que se'n construirà un altre a finals del 2011 2017...
A l'interior dels sis reactors encara hi ha combustible i altres materials que seran decomissats i traslladats a un centre de control de residus radioactius que s'acabarà de construir a mitjans del 2013 en un futur...
Arran del desastre es van haver d'evacuar les poblacions de Txernòbil i Pripyat, avui ciutats fantasmes, la població i descendents supervivents de les quals pateixen tot tipus de malalties derivades de la radiació.
Aquestes ciutats, la central i les rodalies són una Zona d'Alienació només oberta sota permís per a científics, investigadors i tours fotogràfics, per curts períodes de temps i amb mesuradors de radioactivitat.
Internet s'ha començat a omplir de fotos de les ciutats fantasmes on, sorprenentment, la natura ha recuperat l'espai dels humans i la flora i fauna s'ha escampat retornant espècies locals desaparegudes.
Per si això no fos prou, uns pocs habitants van tornar-hi i, inexplicablement, hi viuen i cultiven enmig de l'alta radiació, aparentment sense desenvolupar les malalties associades a la permanent exposició.
El misteri que rodeja aquestes ciutats fantasmes, buides i aturades en el temps de l'era soviètica, ha desfermat la imaginació dels que se'n assabenten d'aquests fets i cerquen informació i fotografies.
A mida que es van popularitzant aquestes ciutats i els sorprenents fets, s'han anat convertint en escenaris de documentals, videojocs (1, 2 i 3) i llegendes urbanes... potser se'n farà alguna pel·lícula? [Actualització: Chernobyl Diaries (2012)]
Si em sembla una temeritat fer el guiri amb un Comptador Geiger, em preocupa força on ha anat a parar el material saquejat i em posa la pell de gallina pensar en si aguantarà El Sarcòfag fins que acabin el nou...
Tampoc es sap què se'n ha fet de totes les antigues instal·lacions i maquinària amb reactors nuclears que s'han anat abandonant o traficant al mercat negre. Podria haver arribat a la Unió Europea material radioactiu?
Un exemple alarmant són els fars nuclears abandonats de la Rússia Polar, dels quals me'n vaig assabentar llegint una entrada del bloc de William Gibson que enllaça amb una col·lecció de fotos del Far Nuclear d'Aniva.
Durant la Unió Soviètica es va construir una cadena de fars nuclears al Cercle Polar i zones allunyades de Rússia perquè fossin totalment autònoms, sobretot durant el centenar de dies de poca o cap llum solar.
Després de la desaparició de la Unió Soviètica aquests fars nuclears van caure en desús i es van abandonar durant anys, deixant el futur dels edificis i les seves unitats d'energia nuclear en mans del destí...
Finalment, malgrat el difícil accés i els rètols alertant Perill Radioactivitat, els saquejadors els van despullar de tots els materials aprofitables com ara metalls però, on han anat a parar els materials saquejats?
En aquest enllaç podem llegir la història d'aquests fars nuclears, veure fotos del Far Nuclear d'Aniva i comprovar com, fent cas omís dels rètols d'alerta, els saquejadors els han desballestat completament.
En aquest enllaç podem llegir informació general i en aquest altre informació històrica, ambdós sobre el far d'Aniva i d'altres fars (no nuclears) de Sakhalin. En aquest altre fotos geolocalitzades del far d'Aniva.
A part del risc de la filmació, la brillant postproducció i més enllà del toc de misteri marca del programa, aquest especial rescata el tema, repassant els fets passats i actuals amb testimonis i reobre el debat.
Després de llegir aquesta entrada i veure les fotos i el document especial, ja em direu si no sentiu...
